Ja han passat quasi cinquanta dies i el viatge d'aquest any es va acabant. Moltes experiències, moltes persones conegudes, molts paisatges tobats, molts bons moments i alguns mal moments també. Amb tants dies et passa de tot, tant des del punt de vista físic com mental. Ara bé, si algú em fés triar algun moment del viatge, no ho dubtaria massa. Les estones compartides amb el Fede Sopeña, han estat tot un privilegi. Com ja sabeu l'any passat ell ja va ser el principal motiu per tornar a l'Índia
després de tres anys. Un jesuïta de quasi noranta anys amb una vitalitat
impressionant i unes inquietuds infinites. Una d'aquelles persones que no et
deixa indiferent i que et desemmascara la vida i te la fa simple. Un autèntic
guru. Sempre que l'he visitat, hi he trobat altres persones que també l'havien
vingut a veure, alguns viatgen expressament a l'Índia, únicament per parlar amb
ell, per compartir reflexions i endisar-se en la vida. Les seves reflexions són
tan simples com grans, et fa evident allò que potser podies sospitar però que
no sabies com trobar. Un home honest, coherent, que practica amb l'exemple i
després de seixanta anys a l'Índia la seva feina amb els més pobres i
necessitats n'és la millor demostració. No té el poder mediàtic d'en Vicente
Ferrer, perquè mai l'ha desitjat, mai l'ha volgut però, i això a ell no li
agradaria, segur que no li té res a envejar.
Els què ja fa uns anys que em llegiu, sabeu que en
aquestes persones sàvies que vaig trobant pel món els hi pregunto, què és per
ells ser bones persones. Aquesta ha estat la resposta del Fede Sopeña:
